dissabte, 17 de gener de 2015

"Eclipsi" de John Banville


L'obra de l'autor irlandès John Banville participa d'una tradició literària que entén que la novel·la és, entre d'altres coses, l'art de la morositat. L'acció, a "Eclipsi" (escrita el 2000 i reeditada el 2014 per Alfaguara) avança lentament però també de manera irremissible. El narrador sembla que recula cada cop que ens apropem al tràgic final, i ho fa en forma d'evocació de records i de descripció de somnis que demoren el progrés d'una història tan prima com carregada d'intensitat dramàtica. Per Banville, l'argument és una bastida que ha de sustentar el dicórrer dels pensaments d'Alexander Cleave, el narrador i protagonista de "Eclipsi". En Cleave és un actor que ha tornat a la casa de la seva infància per recuperar-se de la crisi nerviosa que ha sofert a l'escenari. Dos nous inquilins s'uneixen a l'allau de records perturbadors per obligar-lo a afrontar el caos de la seva vida.

Els fantasmes que habiten la casa són reverberacions que habiten, de fet, els seus pensaments i que, finalment, han hagut de prendre forma per poder ser exorcitzades. Hi ha un fragment especialment significatiu de la novel·la en que Cleave atura un cop més la discursió dels esdeveniments per parlar-nos d'un dia en que havia espiat la Lydia, la seva dona, i havia quedat fascinat davant l'espectacle de la naturalitat i, per tant, de l'honestedat. Descriu l'escena com un moment essencial, invisible, que, miraculosament, durant un instant va ser revelat. Banville escriu la història d'un home que mira de mitigar el dolor, que busca la pau, que s'enfronta a l'infern de la seva consciència a la recerca d'una naturalitat primigènia que ha de reconfortar-lo i apropar-lo a l'allò humà.

"Eclipsi" és una obra sobre la memòria i la seva evanescència, i la capacitat que tenim per manipular-la com podem o com sabem. És un intent d'acostar-se a l'estructura estranya i desordenada de la consciència mitjançant una prosa que tendeix al poètic, i que assoleix moments de lirisme, d'un talent descomunal per transmetre emocions recòndites, diminutes, sensacions fugisseres... amb la fabricació (artesanal i desbordant a la vegada) d'imatges potentíssimes que prefiguren el devessall poètic que serà "El Mar" (2005). La crisi que eclipsa i ennuvola una part de la vida d'un home, és imprescindible per començar la recerca de la identitat perduda.

divendres, 7 de novembre de 2014

Segona sessió 6/11/14


L’elecció del títol d’una novel·la no és quelcom superflu, i la decisió última de posar nom a una obra parida, sovint, amb afany i amb la intenció gens modesta de mostrar una visió del món, no pot ser en va. Ha de carregar-se de contingut o, si més no, oferir traces que el lector pugui escodrinyar durant el relat. Excloïm doncs la pssibilitat que un bri d’ingenuïtat hi tingui cabuda a l’hora d’una tria tan poc càndida.

En els últims temps, autors amb tantes afinitats com dissimilituts (Javier Cercas, Vicenç Pagès o Francesc Serés) han plantat el mot frontera a la coberta dels seus llibres. A finals del segle XX, Cormac McCarthy va dedicar-li una trilogia fonamental, i el western, com a gènere cinematogràfic, l’ha convertit en el pal de paller per contar la història de la fundació d’una nació. Theo Angelopoulous hi reflexiona a El pas suspès de la cigonya (1991) amb un Marcello Mastroianni perplex davant l’absurd de les fronteres geogràfiques. Des que l’escriptura és literatura, la frontera (o les fronteres) ha esdevingut un tema ineludible per a tots aquells que han explicat històries. La frontera, és clar, entesa com a vorada perillosa on es resolen conflictes, on les certeses s’enterboleixen i l’ambigüitat s’apropia dels nostres actes. És una zona de risc.

A Dies de frontera, Vicenç Pagès Jordà_ La felicitat no és completa (2004), En compañía de l’altre (1999)_ assumeix la ineficàcia de les formes clàssiques de la narrativa al segle XXI. I es llença, perquè les fronteres estilístiques són zones de radicalitat, d’intrèpids. Literatura feta d’escapçalls, de llistes, de fragments de la tesi doctorla d’en Pau (el vertader protagonista de la novel·la), de passatges que s’acosten més a l’assaig (la descripció del model Kübler-Ross), referències pop i estructures cinematogràfiques que emmarquen Dies de frontera en una tradició literaria que entronca amb formes narratives que han interioritzat la condició d’hibridesa del gènere novel·lístic en aquests temps i ha entès que la llibertat d’estil i la renúncia a les formes clàssiques exigeix el coneixement profund d’aquestes formes.

D’altra banda, l’autor salva un escull relliscós. En Pau i la Teresa són parella, en Pau s’embolica un parell de cops amb una companya de feina, i decideix dir-ho a la Teresa i, a més, separar-se’n. Un vicençpagès dels segle XIX hauria tibat de la veta de l’afer d’en Pau, en canvi, el vicençpagès de 2013 prefereix seguir l’exparella: el periple confús d’en Pau, i la mena de peregrinació de la Teresa al lloc simbòlic, La Jonquera en aquest cas. En terreny riscós, la Teresa s’atreveix, es llença i emprèn un viatge de tornada convertit en viacrucis imprescindible per retrobar-se amb sí mateixa.

A Vicenç Pagès no li interessa gens l’ordre crnològic dels fets. Els retalls, el capítols curts o curtíssims de què es compon Dies de frontera, va endavant i endarrere en el temps. Li crida l’atenció que sigui una veu narrativa estranya qui ens expliqui la historia, una veu difícil de definir, que sap coses però que les sap a mitges, o no les sap i se les inventa o les recrea perquè algú les hi va explicar potser també a mitges.

La literatura del de Figueres viu al límit. Viu en els límits.

divendres, 26 de setembre de 2014

Ja ha quedat inaugurada la tercera temporada del Club de lectura de l'Escola. I aquest cop hem parlar de "La senyoreta Else" d'Arthur Schnitzler. A Schnitzler li interessa posar en evidència les contradiccions de l'alta burgesia europea de la post-guerra (1ª Guerra Mundial), d'una classe social en decadència que esclafa els valors a cops d'hipocresia. Però potser la virtut del llibre l'hem trobat en els habilíssims mecanismes interns de la narració que, a través del monòleg interior ens deixa entrar en caòtic fluxe de consciència de l'Else (tan caòtic com el de qualsevol de nosaltres, segurament). La veu narrativa en primera persona construeix un discurs fragmentat i digresiu que sacseja el lector i el posa contra les cordes: ens planteja en un dilema moral que ens incomoda. No ens porta de la maneta, ni ens ho dóna tot mastegat. El lector participa i se sent interpel·lat, tractat com un ésser intel·ligent que accepta el desafiament. 
D'altra banda, com sempre, és un plaer passar una estona amb les mares i pares fidels (bé, només mares de moment) que cada mes es reserven una estoneta per parlar de llibres, que avui dia, ja és un fet gairebé miraculós. Aprofito per animar-vos a tots els pares i mares a participar-hi. 

Xavi

diumenge, 17 de març de 2013

La princesa de gel



Companys lectors! Us presento la Camila Lackberg, que és qui ha perpetrat la novel·la de què parlarem a la propera trobada, La princesa de gel. Sembla que és una obra més lleugera del que hem llegit fins ara, a veure què tal... 
La setmana passada n'hi havia un exemplar de segona mà a la llibreria Taifa, allà al carrer Verdi. Jo em vaig endur l'altre. Per cert, es veu que fa una mica de trampa la Camilla... Està casada amb un poli, i ja se sap que "los secretos de alcoba"... L'últim dia vam fer fotitos...

Entranyable.

Bebent i menjant per celebrar l'aniversari de l'Eva.

Res més, us recordo als qui veu venir i, sobre tot, als qui no, que la propera reunió és dijous 4 d'abril, tot tornant de Setmana Santa. Que llegiu molt i que llegiu tranquils, si podeu...

dissabte, 16 de febrer de 2013

Pere Calders

Doncs va. Posem-nos-hi amb Calders. Mireu, una bona manera de llegir un recull de contes, és provant de trobar algun fil conductor que doni coherència al llibre. Si "Cròniques de la veritat oculta" és una bona col·lecció de relats (em penso que sí que ho és), hi ha d'haver punts en comú entre els contes, bé sigui des d'un punt de vista temàtic o bé, estilístic. Per això us proposo un petit exercici (perdoneu, és deformació professional), que pot ser divertit: busquem, d'una banda, allò que relaciona tot el conjunt de contes de les "Cròniques", i d'altra banda, fem el mateix, però amb cadascuna de les tres parts de que està format el llibre, i, si en tenim moltes ganes, ja de pas pensem en els títols de les tres parts. En Calders, res és arbitrari, tot té un per què... o més d'un.
En fi, per part meva he de dir que estic contentíssim d'haver engegat aquest club i que tots/es us hi trobeu a gust. Jo, la veritat, és que més ben acompanyat no puc estar, je je.

Ànims i bona lectura.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Nèmesi, de Philip Roth

Els miracles existeixen. Dijous passat, quinze persones van reunir-se a l'escola dels seus fills per xerrar sobre un llibre, i no només això, sinó que l'havien llegit! Per si això fos poc, la horeta i mitja va ser entretinguda i plena de comentaris lúcids sobre l'última novel·la de Philip Roth, última fins avui, i última definitivament, perquè el gran escriptor nordamericà es retira: més que mai, un descans merescut.
Va agradar molt el llibre, crec que sense excepció. El Bucky ha entrat a les nostres vides. En Bucky es fa responsable de coses que no li corresponen, i la responsabilitat és insaciable. El sentiment de culpa del Bucky i la responsabilitat és una forma de vida per ell, d'afrontar el caos, la por, és una taula de salvació en el fons. Sembla com si Roth ens alertés sobre els perills de la bondat, no?
L'escriptor sudafricà Coetzee (que, per cert, proposo ara mateix com a lectura pel club) ha dit sobre Roth que "escriu per afrontar la mort i per aprendre a viure". Podríem dir que en Bucky Cantor es fa responsable dels mals del món per afrontar la mort que no va afrontar a la guerra o per combatre la polio que amenaçava la seva comunitat? Perquè el llibre també parla sobre la impossibilitat de definir-nos a nosaltres mateixos al marge de la nostra comunitat, o no?  El sentiment de culpa, sovint, dóna sentit a moltes coses... Com ho veieu?
Va, seguim el debat...

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Philip Roth, Príncipe de Asturias

Aquesta semana, Philip Roth, tot i no poder-hi ser per raons de salut, ha rebut el Príncipe Asturias de las Letras, que ha recollit l'ambaixador d'EEUU a Espanya. En el discurs, entre d'altres coses ha dit el següent: "Sí, una obra de ficción estadounidense seria es, efectivamente, capaz de atravesar la ignorancia, la mentira y la superstición sin sentido que generalmente se combina para mantener a raya la enorme densidad de la verdadera realidad estadounidense."
Us deixo un video que parla una miqueta de l'autor que hem escollit aquest mes. I, de passada, una foto de lectores i lector.

P.D: Ah! Per cert... M'ha dit un ocellet que la nostra companya Lucía té un bloc de cuina espectacular i que fa unes coques de moniato i d'altres coses boníssimes que podrien fer les delícies dels afamats membres de... no sé... un club de lectura... je je. I és que... Primum manducare, post philosophare. Ja ho he dit... Quina jeta, no?



http://www.rtve.es/noticias/20120606/premio-principe-asturias-letras-2012/533624.shtml


L'únic home surt tapat. Xavi!!