Els miracles existeixen. Dijous passat, quinze persones van reunir-se a l'escola dels seus fills per xerrar sobre un llibre, i no només això, sinó que l'havien llegit! Per si això fos poc, la horeta i mitja va ser entretinguda i plena de comentaris lúcids sobre l'última novel·la de Philip Roth, última fins avui, i última definitivament, perquè el gran escriptor nordamericà es retira: més que mai, un descans merescut.
Va agradar molt el llibre, crec que sense excepció. El Bucky ha entrat a les nostres vides. En Bucky es fa responsable de coses que no li corresponen, i la responsabilitat és insaciable. El sentiment de culpa del Bucky i la responsabilitat és una forma de vida per ell, d'afrontar el caos, la por, és una taula de salvació en el fons. Sembla com si Roth ens alertés sobre els perills de la bondat, no?
L'escriptor sudafricà Coetzee (que, per cert, proposo ara mateix com a lectura pel club) ha dit sobre Roth que "escriu per afrontar la mort i per aprendre a viure". Podríem dir que en Bucky Cantor es fa responsable dels mals del món per afrontar la mort que no va afrontar a la guerra o per combatre la polio que amenaçava la seva comunitat? Perquè el llibre també parla sobre la impossibilitat de definir-nos a nosaltres mateixos al marge de la nostra comunitat, o no? El sentiment de culpa, sovint, dóna sentit a moltes coses... Com ho veieu?
Va, seguim el debat...
