divendres, 7 de novembre de 2014

Segona sessió 6/11/14


L’elecció del títol d’una novel·la no és quelcom superflu, i la decisió última de posar nom a una obra parida, sovint, amb afany i amb la intenció gens modesta de mostrar una visió del món, no pot ser en va. Ha de carregar-se de contingut o, si més no, oferir traces que el lector pugui escodrinyar durant el relat. Excloïm doncs la pssibilitat que un bri d’ingenuïtat hi tingui cabuda a l’hora d’una tria tan poc càndida.

En els últims temps, autors amb tantes afinitats com dissimilituts (Javier Cercas, Vicenç Pagès o Francesc Serés) han plantat el mot frontera a la coberta dels seus llibres. A finals del segle XX, Cormac McCarthy va dedicar-li una trilogia fonamental, i el western, com a gènere cinematogràfic, l’ha convertit en el pal de paller per contar la història de la fundació d’una nació. Theo Angelopoulous hi reflexiona a El pas suspès de la cigonya (1991) amb un Marcello Mastroianni perplex davant l’absurd de les fronteres geogràfiques. Des que l’escriptura és literatura, la frontera (o les fronteres) ha esdevingut un tema ineludible per a tots aquells que han explicat històries. La frontera, és clar, entesa com a vorada perillosa on es resolen conflictes, on les certeses s’enterboleixen i l’ambigüitat s’apropia dels nostres actes. És una zona de risc.

A Dies de frontera, Vicenç Pagès Jordà_ La felicitat no és completa (2004), En compañía de l’altre (1999)_ assumeix la ineficàcia de les formes clàssiques de la narrativa al segle XXI. I es llença, perquè les fronteres estilístiques són zones de radicalitat, d’intrèpids. Literatura feta d’escapçalls, de llistes, de fragments de la tesi doctorla d’en Pau (el vertader protagonista de la novel·la), de passatges que s’acosten més a l’assaig (la descripció del model Kübler-Ross), referències pop i estructures cinematogràfiques que emmarquen Dies de frontera en una tradició literaria que entronca amb formes narratives que han interioritzat la condició d’hibridesa del gènere novel·lístic en aquests temps i ha entès que la llibertat d’estil i la renúncia a les formes clàssiques exigeix el coneixement profund d’aquestes formes.

D’altra banda, l’autor salva un escull relliscós. En Pau i la Teresa són parella, en Pau s’embolica un parell de cops amb una companya de feina, i decideix dir-ho a la Teresa i, a més, separar-se’n. Un vicençpagès dels segle XIX hauria tibat de la veta de l’afer d’en Pau, en canvi, el vicençpagès de 2013 prefereix seguir l’exparella: el periple confús d’en Pau, i la mena de peregrinació de la Teresa al lloc simbòlic, La Jonquera en aquest cas. En terreny riscós, la Teresa s’atreveix, es llença i emprèn un viatge de tornada convertit en viacrucis imprescindible per retrobar-se amb sí mateixa.

A Vicenç Pagès no li interessa gens l’ordre crnològic dels fets. Els retalls, el capítols curts o curtíssims de què es compon Dies de frontera, va endavant i endarrere en el temps. Li crida l’atenció que sigui una veu narrativa estranya qui ens expliqui la historia, una veu difícil de definir, que sap coses però que les sap a mitges, o no les sap i se les inventa o les recrea perquè algú les hi va explicar potser també a mitges.

La literatura del de Figueres viu al límit. Viu en els límits.

divendres, 26 de setembre de 2014

Ja ha quedat inaugurada la tercera temporada del Club de lectura de l'Escola. I aquest cop hem parlar de "La senyoreta Else" d'Arthur Schnitzler. A Schnitzler li interessa posar en evidència les contradiccions de l'alta burgesia europea de la post-guerra (1ª Guerra Mundial), d'una classe social en decadència que esclafa els valors a cops d'hipocresia. Però potser la virtut del llibre l'hem trobat en els habilíssims mecanismes interns de la narració que, a través del monòleg interior ens deixa entrar en caòtic fluxe de consciència de l'Else (tan caòtic com el de qualsevol de nosaltres, segurament). La veu narrativa en primera persona construeix un discurs fragmentat i digresiu que sacseja el lector i el posa contra les cordes: ens planteja en un dilema moral que ens incomoda. No ens porta de la maneta, ni ens ho dóna tot mastegat. El lector participa i se sent interpel·lat, tractat com un ésser intel·ligent que accepta el desafiament. 
D'altra banda, com sempre, és un plaer passar una estona amb les mares i pares fidels (bé, només mares de moment) que cada mes es reserven una estoneta per parlar de llibres, que avui dia, ja és un fet gairebé miraculós. Aprofito per animar-vos a tots els pares i mares a participar-hi. 

Xavi