dissabte, 17 de gener de 2015

"Eclipsi" de John Banville


L'obra de l'autor irlandès John Banville participa d'una tradició literària que entén que la novel·la és, entre d'altres coses, l'art de la morositat. L'acció, a "Eclipsi" (escrita el 2000 i reeditada el 2014 per Alfaguara) avança lentament però també de manera irremissible. El narrador sembla que recula cada cop que ens apropem al tràgic final, i ho fa en forma d'evocació de records i de descripció de somnis que demoren el progrés d'una història tan prima com carregada d'intensitat dramàtica. Per Banville, l'argument és una bastida que ha de sustentar el dicórrer dels pensaments d'Alexander Cleave, el narrador i protagonista de "Eclipsi". En Cleave és un actor que ha tornat a la casa de la seva infància per recuperar-se de la crisi nerviosa que ha sofert a l'escenari. Dos nous inquilins s'uneixen a l'allau de records perturbadors per obligar-lo a afrontar el caos de la seva vida.

Els fantasmes que habiten la casa són reverberacions que habiten, de fet, els seus pensaments i que, finalment, han hagut de prendre forma per poder ser exorcitzades. Hi ha un fragment especialment significatiu de la novel·la en que Cleave atura un cop més la discursió dels esdeveniments per parlar-nos d'un dia en que havia espiat la Lydia, la seva dona, i havia quedat fascinat davant l'espectacle de la naturalitat i, per tant, de l'honestedat. Descriu l'escena com un moment essencial, invisible, que, miraculosament, durant un instant va ser revelat. Banville escriu la història d'un home que mira de mitigar el dolor, que busca la pau, que s'enfronta a l'infern de la seva consciència a la recerca d'una naturalitat primigènia que ha de reconfortar-lo i apropar-lo a l'allò humà.

"Eclipsi" és una obra sobre la memòria i la seva evanescència, i la capacitat que tenim per manipular-la com podem o com sabem. És un intent d'acostar-se a l'estructura estranya i desordenada de la consciència mitjançant una prosa que tendeix al poètic, i que assoleix moments de lirisme, d'un talent descomunal per transmetre emocions recòndites, diminutes, sensacions fugisseres... amb la fabricació (artesanal i desbordant a la vegada) d'imatges potentíssimes que prefiguren el devessall poètic que serà "El Mar" (2005). La crisi que eclipsa i ennuvola una part de la vida d'un home, és imprescindible per començar la recerca de la identitat perduda.