diumenge, 2 de desembre del 2012

Nèmesi, de Philip Roth

Els miracles existeixen. Dijous passat, quinze persones van reunir-se a l'escola dels seus fills per xerrar sobre un llibre, i no només això, sinó que l'havien llegit! Per si això fos poc, la horeta i mitja va ser entretinguda i plena de comentaris lúcids sobre l'última novel·la de Philip Roth, última fins avui, i última definitivament, perquè el gran escriptor nordamericà es retira: més que mai, un descans merescut.
Va agradar molt el llibre, crec que sense excepció. El Bucky ha entrat a les nostres vides. En Bucky es fa responsable de coses que no li corresponen, i la responsabilitat és insaciable. El sentiment de culpa del Bucky i la responsabilitat és una forma de vida per ell, d'afrontar el caos, la por, és una taula de salvació en el fons. Sembla com si Roth ens alertés sobre els perills de la bondat, no?
L'escriptor sudafricà Coetzee (que, per cert, proposo ara mateix com a lectura pel club) ha dit sobre Roth que "escriu per afrontar la mort i per aprendre a viure". Podríem dir que en Bucky Cantor es fa responsable dels mals del món per afrontar la mort que no va afrontar a la guerra o per combatre la polio que amenaçava la seva comunitat? Perquè el llibre també parla sobre la impossibilitat de definir-nos a nosaltres mateixos al marge de la nostra comunitat, o no?  El sentiment de culpa, sovint, dóna sentit a moltes coses... Com ho veieu?
Va, seguim el debat...

5 comentaris:

  1. La teva observació sobre el sentiment de culpa en tant que element que dóna sentit a la vida és molt certera. Vist així, un cop perduda la fe en un Déu que és amor i misericòrdia, és a dir, un cop cobra força la idea que Déu és Nèmesi, només la culpa dóna sentit a la malaltia.

    Intentaré justificar el que dic: Si Déu és Nèmesi, és a dir, si és una mena de força perversa que equilibra un suposat excés de felicitat, la malaltia de Bucky és injustificada. Al capdevall, Bucky ja ha portat una vida de patiment: privat de la mare en néixer, marcat per l'absència d'un pare criminal, i fins i tot apartat de la guerra per la seva "inutilitat". La malaltia no té sentit en el joc d'equilibris de Nèmesi. La malaltia és, doncs, una altra cosa. És només responsabilitat de Bucky i és ell qui l'ha introduïda al paradís de la muntanya. Però, en un exercici digne de la perversitat més sofisticada i refinada, és a la vegada el braç executor de Nèmesi que tracta d'equilibrar la felicita del paradís.
    El joc paradoxal podria donar com a conseqüència un món on l'home ja no és lliure, en tant que els seus actes no tenen cap mena de repercussió. Tot és obra d'un Déu "podrit" (SIC). Però la lectura que d'això en fa Bucky és, potser, la única que acaba de donar una mica de sentit a l'existència: sí n'és responsable, sí és causant de la malaltia, i és per això que la malaltia l'ha acabat afectant a ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ufffff, costa una mica, així per escrit. Millor cara a cara, amb una cerveseta de pel mig :-)

      Elimina
    2. Cada cop que hi penso, veig més en Bucky com un heroi tràgic, sense fisures, una mena d'Èdip, que no té el destí en les seves mans, potser perquè no li interessa, i que no se'n surt. Roth és extremadament ingeniós a "Nèmesi". L'ús de la tercera persona li permet atorgar-li la dimensió tràgica. No trobeu que arriba a crear una il·lusió de realitat més real que la realitat mateixa? Quin domini dels mecanismes de la narració... Uau! T'estimo, Philip!
      A la cerveseta m'hi apunto quan vulgueu. Companys!!! Animeu-vos a comentar... I a fer cervesetes!!!

      Elimina
  2. El que sempre m’ha semblat més curiós de la lectura d’un llibre o la visió d’una pel·lícula són les diferents interpretacions que es poden fer, tantes com persones l’hagin vist o llegit. És més, un mateix, passat un temps, pot fer una interpretació diferent a la del primer cop. I sempre m’he preguntat: què és el que “realment” volia dir l’autor?...

    Per cert, m’estic llegint El perquè de tot plegat, del Monzó (que m’encanta), però tinc dubtes que no digúessim de llegir Uff, va dir ell, també del Monzó (últimament confio massa en la meva memòria). Si algú m’ho pot confirmar li agrairia molt. (Montse)

    ResponElimina
  3. Be, com ja vaig apuntar en la reunió sobre el llibre, jo veig mes NEMESI com la imatge que te el protagonista de si mateix, i la imatge que en tenen els altres.

    El escenari, el que li succeeix al llarg dels anys, com reacciona ell, com reacciona el seu entorn proper; es ben clar que la imatge que té ell del que creu que hom espera d'ell, es completament oposada a la imatge que el seu entorn proper te d'ell mateix.

    En la historia es porta al extrem, de forma que aquesta imatge mental de nosaltres mateixos que ens pensem que hem de projectar ens pot , i en la historia ho fa, convertir-nos en uns infeliços.

    Tot en la nostra vida serà negatiu si així ho interpretem (o si així ho decidim tindria que dir). Aquesta es la interpretació que jo he obtingut de la historia.

    Isidre

    ResponElimina